Un debat d'interès i comú és quin codi és més important: l'escrit o l'oral? Doncs ve, ara intentaré a través d'un escrit de Cassany explicar les diferències entre un i altre i finalitzar amb una resposta.
El
codi oral i el codi escrit comparteixen moltes semblances però tenen les seves
diferències. Aquesta comparació és pot fer des de dos punts de vista. Primer es
pot comparar les situacions de comunicació oral i escrites per saber-ne les característiques. La primera
classe de característiques són les contextuals
que fan referència al context, diferencia
per tant la comunicació l’oral que és immediata de l’escrita que és diferida.
En segon lloc podem comparar les característiques gramaticals, que corresponen
a les característiques textuals, ja
que fan referència al missatge.
Pel que fa a la relació entre l’oral i l’escrit hi han hagut moltes
formes diferents en tota la història. Per els medievals l’escrit era molt més
important que l’oral, ja que era el model normatiu que calia seguir per
aprendre gramàtica i retòrica. En canvi per el segle XX, l’oral és l’objecte únic destacat, mentre que l’escrit és un simple mitjà per
transcriure la parla.
Destaquen dos autors que han estudiat la relació que s’estableix entre
els dos codis que són Gérard Vigner i Leonard F. M. Scinto.
Vigner, analitza el tema des del punt de vista de la didàctica de la llengua
i presenta tres models de relació oral- escrit, que corresponen a tres
concepcions de l’ensenyament de la llengua.
La primera concepció és l’anomenada tradicional: l’escrit constitueix el model normatiu que cal
aprendre i seguir. La
segona concepció és la de l’escrit com a
codi segon, que es fonamenta en els plantejaments més moderns de la
lingüística, segons els quals l’oral és primordials i l’escrit se li subordina.
Afirma que la llengua i l’escriptura són dos sistemes de signes distints que
l’única raó de ser de l’escriptura és representar la llengua. L’última
concepció assegura que l’oral i l’escrit són dos codis diferents i autònoms que vehiculen la mateixa llengua.
Aquesta última concepció és la que defensa Vigner, ja que sosté que la
producció i la comprensió de l’escrit no depenen de l’oral i també perquè afirma
que la funció de l’escrit és l’emmagatzematge d’informacions i no pas
l’enregistrament de la paraula. Segons Gérard Vigner tot això justifica
l’autonomia dels dos codis i la necessitat de tractar-los equitativament i per
separat en l’aprenentatge de les llengües.
Per altre banda Scinto també
presenta tres models diferents de relació oral-escrit segons els punt de vista
del psicolingüisme.
El primer model és el dependent,
que considera l’oral com la manifestació primera i fonamental del llenguatge, i
l’escrit com una simple transcripció gràfica del primer. El segon model és tot el contrari i
s’anomena model independent; sosté
que l’oral i l’escrit són absolutament independents i que només són dues
possibles maneres d’expressar el llenguatge. Finalment hi ha el model equipol·lent, que expressa que l’oral i l’escrit tenen característiques
estructurals comunes, tot i desenvolupar funcions diferents i complementàries.
L’autor defensa aquest model perquè és el que explica millor la relació.
Per concloure, em vist que tots dos autors defensen l’autonomia de l’escrit
respecte l’oral. Ja que ambdós pensen que l’escrit no necessita l’oral per
expressar i comunicar idees i que els dos codis s’han de tractar equilibradament
i independentment en l’aprenentatge de la llengua.
Relacionat amb aquest tema de forma directa, hi hauria un escrit titulat Lingüística, de Tuson de l'any 1984, que parla del llenguatge i les llengües com alguna cosa més que un simple mitjà de comunicació.
A continuació us exposaré les idees principals d'aquest text tot relacionant-ho.
En primer lloc ens diu que tota senyal està destinada a la transmissió d'informació, i que la seva existència queda justificada dins del procés de comunicació i que adquireixen el seu ple sentit quan s'utilitzen d'enllaç entre emissor i receptor.
El llenguatge humà constituït per senyals i combinacions de senyals ordenades és un instrument de comunicació i mitjà d'expressió; per tal d'ampliar i acabar de completar aquest definició tractarem els següents punts.
El llenguatge i l'organització de l'entorn, la il·limitada varietat de percepcions queda reduïda a un nombre il·limitat de tipus d'objectes i fenòmens; aquesta reducció és la que fa possible la comprensió entre els éssers humans. Per tant la comunicació és possible gràcies a l'organització i la reducció que fem del món a través del llenguatge.
En segon lloc ens parla del llenguatge i el pensament, on explica la important incertesa de que va ser primer si la intel·ligència o el llenguatge. Acaba concloent que deuen d'haver-se desenvolupat paral·lelament ja que sense la base d'una constitució cerebral mínimament adequada no és possible el llenguatge i sense llenguatge no sembla haver indicis d'intel·ligència.
Parla també del llenguatge i la memòria, afirmant que el llenguatge és el suport bàsic de la memòria tan a nivell col·lectiu, ja que un poble conserva llegendes i mites gràcies a la llengua (oral o escrita) com a nivell individual ja que permet la permanència de la identitat personal.
Tuson explica també que el llenguatge permet a més del diàleg amb altres, el diàleg amb nosaltres mateixos, ens permet fer la reflexió sobre la nostra pròpia experiència.
I per últim ens fa veure que el llenguatge és el mitjà més extens ja que qualsevol llenguatge visual (gest) és possible transformar-lo a una expressió lingüística i en canvi el contrari seria impossible.
Per tal d'ampliar aquesta entrada us proposo que visiteu l'entrada titulada el llenguatge: oral i escrit de l'Eulàlia Triadú que us servirà per veure una altre forma de relació i d'explicació.
